El dia mundial de les hepatitis virals, l’OMS vol potenciar les mesures de salut pública i terapèutiques que ajudin a controlar-les.
Les hepatitis virals són infeccions que afecten especialment el fetge. Gairebé tots els casos d’hepatitis viral es produeixen per cinc virus (A, B, C, D, E).
Hepatitis A i E.
Les hepatitis A i E es transmeten per via fecal-oral i produeixen infeccions agudes. L’hepatitis A passa a brots epidèmics o casos individuals, per consum d’aigua i aliments contaminats (ex: marisc). A Espanya, l’hepatitis E té com a via de contagi més comú el consum de carn de porc o porc senglar poc cuinada.
Totes dues tenen un curs majoritàriament benigne (1% d’hepatitis fulminant), es diagnostiquen per mètodes serològics i en l’hepatitis E, virològics (RNA-VHE).
L’hepatitis A, atesa la seva alta prevalença, és causa freqüent de pèrdua d’hores d’escolarització. Hi ha una vacuna de virus inactivat molt efectiva (seroconversió de 100% de casos, i persistència d’anticossos com a mínim 20 anys). Està inclosa al calendari vacunal a Catalunya (dues dosis: 15 mesos i 6 anys). El 2026 s’ha començat a recomanar la vacunació amb dosi única a Espanya. A més a més, està indicada en grups de risc i viatgers a zones d’endemicitat alta.
Hepatitis B i C
Els virus B i C produeixen infeccions agudes, però la seva característica principal és la cronicitat, arribant a desenvolupar complicacions com ara cirrosi i carcinoma hepatocel·lular. Les infeccions cròniques per hepatitis virals afecten 400 milions de persones i causen 1,4 milions de morts anuals. Només el 5% de les infectades sap que té la infecció i menys de l’1% té accés al tractament.
A l’hepatitis B la infecció aguda es cura en més del 95% de casos, però en un petit percentatge poden evolucionar a la cronicitat. Clàssicament la seva transmissió és percutània, però altres formes de transmissió no percutània (contacte sexual i la transmissió perinatal) són molt importants. La transmissió perinatal és molt alta a països en desenvolupament, i és la causa principal de perpetuació del VHB. Hi ha 290 milions de persones amb infeccions cròniques per VHB al món, responsables de 820000 morts anuals.
L’hepatitis C aguda moltes vegades és asimptomàtica i al voltant del 80% de casos evoluciona a la cronicitat. Té una transmissió percutània (ex. ús de drogues parenterals); des del cribratge de la sang per a VHC, el risc per transfusió és imperceptible. La prevalença d’infecció per VHC era d’un 1% a la majoria dels països occidentals; la introducció de teràpies efectives l’ha disminuïda.
El diagnòstic d’infecció per hepatitis B es basa en la determinació de HBsAg (antigen de superfície),
complementant-se amb altres marcadors serològics i virològics (DNA-VHB) que ajuden a establir la fase de la malaltia. A l’hepatitis C, el diagnòstic es basa en la detecció d’anti-VHC confirmat per RNA-VHC (+) (infecció activa). El diagnòstic precoç és una prioritat sanitària per evitar la progressió del dany hepàtic i la transmissió. Per augmentar els diagnòstics precoços s’està intentant definir quins grups de població s’ha d’oferir un cribratge.
A l’hepatitis B i C, a Espanya la recomanació és fer cribratge en grups de risc (institucion tancades, presons, embarassades, VIH, drogoaddictes, origen d’un país amb alta prevalença); el cribratge realitzant una determinació quan s’acudeix a un centre sanitari (ex. urgències) és una opció l’eficàcia i la viabilitat de les quals s’estan estudiant. A la llum d’estudis recents en poblacions de prevalença baixa, es podria proposar com a estratègia cost efectiva el cribratge poblacional en adults, almenys una vegada a la vida. A l’hepatitis C és important realitzar RNA-VHC immediatament després de la serologia positiva, evitant demores i pèrdues de seguiment A Espanya, els immigrants de països amb alta prevalença tenen risc d’infecció per VHB i VHC; com que estan asimptomàtics i no solen accedir al sistema sanitari molts no estan diagnosticats. És recomanable facilitar-los l’accés sanitari i tractar-los o vacunar-los.
A les hepatitis cròniques hi ha vacunes i tractaments per a l’hepatitis B i més del 95% d’infectats amb hepatitis C es poden curar amb tractament. L’objectiu de l’OMS de l’eliminació de l’hepatitis com un problema de salut pública per a l’any 2030 es pot aconseguir, amb més accés al sistema sanitari facilitant prevenir i tractar les persones afectades.
A l’hepatitis B crònica no existeix un tractament curatiu; amb els antivirals orals disponibles (anàlegs nucleòsids/nucleòtids) es pot controlar la replicació viral, reduir la inflamació hepàtica i el risc de progressió a cirrosi i hepatocarcinoma. En un futur proper es disposarà de nous fàrmacs (ex: oligonucleòtids antisentit) que ajudaran a aconseguir la cura funcional (eliminació permanent de HBsAg i DNA-VHB).
La vacuna ha estat crucial per a la prevenció de l’hepatitis B. És una vacuna de HBsAg recombinant amb una taxa de protecció del 95-100%, que ofereix immunitat a llarg termini. Amb la vacunació universal en nadons ha disminuït la transmissió i prevalença del VHB (A Taiwan del 9,8% al 0,6%). La cobertura mundial de la vacunació és del 46%; l’OMS té com a objectiu per al 2030 una cobertura del 90%; reduiria la prevalença mundial del VHB a <0,1%, amb una reducció del 90% d‟incidència de nous casos. A Espanya s’administra durant el primer any amb cobertures del 94%. Això ha disminuït les taxes d’infeccions agudes i la prevalença de HBsAg en nens menors 5 anys del 0,2% el 2015 al 0,13% el 2020.
No hi ha una vacuna del VHC. Però hi ha un tractament molt eficaç (agents antivirals orals dacció directa) que eradica el VHC en més del 95% de casos. Això ha permès a l’OMS fixar com a objectiu l’eliminació de l’hepatitis C el 2030.
A Espanya, amb el pla Estratègic per a l’abordatge de l’hepatitis C (2015), ha aconseguit que fins a finals del 2025 s’hagin tractat 172.414 persones amb una taxa de curació del 95%. Amb això, la prevalença d’infecció activa per VHC a la població general va baixar al 0,12%. Aquest esforç s’ha de completar fins a eliminar el virus. Quedarien per tractar uns 45.000 casos; estimant-se que uns 13.000 encara no ha estat diagnosticats.
Hepatitis Delta
El VHD és un virus defectiu que necessita el VHB per ser patogènic. En infectats per VHB, té una prevalença del 4,5%. Pot produir coinfeccions agudes, sobreinfeccions agudes o cròniques que empitjoren el curs de la infecció per VHB. Convé fer un diagnòstic precoç sol·licitant anti-VHD a tots els pacients HBsAg (+). Estan apareixent nous antivirals efectius contra VHD (ex: inhibidor de l’entrada del VHD a l’hepatòcit).
Conclusió
En resum, les hepatitis virals representen un problema important de salut pública. La possibilitat d’immunització i de teràpies altament efectives poden fer viable l’eliminació d’aquestes malalties, objectiu de l’OMS per al 2030. Per això cal que els subjectes de risc tinguin accés al medi sanitari i coneguin l’existència de la seva malaltia. El dia mundial de l hepatitis ha de contribuir a aquest objectiu.
Dr. Víctor Vargas
Catedràtic emèrit de Medicina
Unitat docent “Vall d’Hebron”
Universitat Autònoma de Barcelona